MONTGÓ

 

Mire el Montgó de parres i llimeres,

tot de sols vius i terrasses obertes,

d'origen clar i d'hores de cristall,

com acabat de sortir de la mar

amb el brusc pit condecorat de signes,

de cavallets de mar i estrelles d'aigua,

d'aigües també, de reguitzells de sol,

montgó pilós del fosc amor sobtat,

montgó gelós de novençanes gràcils,

montgó de mar i de muntanyes altes,

d'aquells turons de gran serenitat:

el dia romp i és un clam permanent;

el dia és com un gra de raïm:

naveguen mars per la teua estatura,

estranyes mars, que vénen i se'n van

i tornaran a veure't altre dia,

car ets un far, de cap a peus, en l'aigua.

Et dic, montgó, i et dic seguretat,

fidelitat i paraules solemnes,

aclariment determinat del cel,

vidres en rams de merescut origen.

Al capaltard davalles els carrers,

amb el pas brusc, com és el pas de l'aire,

tot enlairat de llorers i de murta,

monarca grec que actues de pastor,

amb un ramat de pobles al voltant.

Un vent de mar se'n puja per les cames,

d'adolescents a l'hora de l'amor:

per si de cas, ajunten molt les cuixes.

 

Andrés Estellés, Vicent, Mural del País Valencià I (p. 235-236)