divendres, 29 d’abril del 2022

L'Aiguadolç

 


 


Bell Aiguadolç -aigua dolça-,

vols dir-me qui t'ha encantat?

És la bellesa d'Orient

o la blavor de la mar?

 

Fonteta que al sòl aflores

com diamant,

com el fruit que en la flor mostra

una goteta de mel.

Eres dolça entre la sal

que et deixa

la mar brava que es retira

en les calmes de gener;

eres flameta votiva

que pren foc del sol naixent.

Captiva nereida eres

del tossal,

que sospira

amb llagrimetes d'estrels.

La teua lluor tan clara

et fa semblant, per miracle,

a un gran lliri de plata.

I la mar, per encensar-te,

et llença pulveritzada,

rutilant,

l'escuma del seu onatge.

Aiguadolç, fonteta amiga,

voreta del toll salat,

vols dir-me qui t'ha posat?

 

Ibars i Ibars, Maria, Poemes de Penyamar (p. 65-66)

Constatació

 


A Dénia m'agrada viure

vora mar, sens dany ni risc;

sentir les flairoses brises

alleujant el sol d'estiu;

gojar les nits estrelades

-diamants en fosc safir-:

d'entre cormulls de maragdes

sostraure el més dolç raïm,

rebre ruixades d'Història

dels indrets més en oblit;

de la hidalga ciutat clara,

l'alta amor que al cor reviu...

...I de l'amatent Montgó,

el perenne i franc somrís.

 

Ibars i Ibars, Maria, Poemes de Penyamar (p. 76)

MOTS ENDEBADES "El Montgó a l'alba"

 



MOTS ENDEBADES

"El Montgó a l'alba"

 

Però tu sobrevius, sempre perdures.

Quan encara murmuren les estrelles,

la teua veritat tremola als llavis

de tots els santuaris de l'altura.

 

Les meues hores són els teus mil·lennis.

 

En el nom d'unes aus que semblen moure

l'edat del sol a més serenes danses

salves un món que no té qui l'habite.

 

Isidre Martínez Marzo, Hostes. Barcelona: Proa, 2006, p. 28


 

El vell Montgó (fragment)

 



El vell Montgó es desperta

el sol badalla per dalt la Plana

com un peix d'argent

va penetrant Segària endins,

la llum dibuixa l'Aitana.

 

La mar es torna daurada

les barques pentinen l'alba,

és el millor regal dels déus

etern vigilant

del meu país acaronat pel mar.

 

Juguen els eriçons

amb els escarabats

per enmig del fenoll marí.

L'aranya de la creu

espanta un alacrà

corrent per l'herba de Sant Blai.

 

La llengua de cavall

creix entre els margallons

s'amaguen les perdius

i la colobra acaça un falciot

a l'ombra d'un llentiscle i un pi bord,

herba de les llunetes, romer

i un àguila de Bèrnia ve volant.

 

La mar es torna daurada,

les barques pentinen l'alba,

és el millor regal dels déus,

etern vigilant del meu país

acaronat pel mar.

 

Muñoz i Martínez, Paco, D'una terra dins la mar

La germania de la Marina, amb la dolguda samarreta

 



Hisseu els punys, travesseu

el jorn!

Hisseu els punys!

La germania del secà, la terra essencial,

solar!

Perduda ermita, bri d'aigua,

digues.

Seguesc l'arrel, una ferocitat,

un dematí,

fuga del vent reblit d'aloses!

Hisseu els punys!

 

Ve el dia sobre els camps,

per damunt de les ones!

Senyals de foc,

torres de nit,

banderes!

Cantem, cantem el país recobrat!

Cantem, cantem. Què cantarem?

El jorn que ve, la claredat dels ulls. Agafats

pels muscles, cantem, plorem,

plorem, germans,

cantem el jorn de foc. Cantem, cantem. Què cantarem?

Esclatarà un foc a les pupil·les, als cervells.

Aquest país no l'havem escollit. És nostre.

Cantem, cantem, brandem el país insurrecte!

 

Andrés Estellés, Vicent, Mural del País Valencià III (p. 186)

 

dijous, 28 d’abril del 2022

Res com açò: recolzada cadira

 

Res com açò: recolzada cadira

A la paret, la cadira de corda,

I veure entrar, un per un, els vaixells,

I oir els crits de les pescateres.

 

Res com açò: el got del vi i la nit

Que duu un mantell foradat per la sal

I entra, amb breu pas de mesurades síl·labes,

I crema un foc a les malmeses torres.

 

Res com açò: Montgó, vinyes i parres,

Que arribarà, creuant la mar, els segles,

I florirà d’enyor a Formentera.

 

Res com açò: mirar qui passa, veure,

Des del carrer, una amable veïna,

I a la foscor es perden les parelles.

 

Vicent Andrés Estellés

MONTGÓ

 



Mire el Montgó de parres i llimeres,

tot de sols vius i terrasses obertes,

d'origen clar i d'hores de cristall,

com acabat de sortir de la mar

amb el brusc pit condecorat de signes,

de cavallets de mar i estrelles d'aigua,

d'aigües també, de reguitzells de sol,

montgó pilós del fosc amor sobtat,

montgó gelós de novençanes gràcils,

montgó de mar i de muntanyes altes,

d'aquells turons de gran serenitat:

el dia romp i és un clam permanent;

el dia és com un gra de raïm:

naveguen mars per la teua estatura,

estranyes mars, que vénen i se'n van

i tornaran a veure't altre dia,

car ets un far, de cap a peus, en l'aigua.

Et dic, montgó, i et dic seguretat,

fidelitat i paraules solemnes,

aclariment determinat del cel,

vidres en rams de merescut origen.

Al capaltard davalles els carrers,

amb el pas brusc, com és el pas de l'aire,

tot enlairat de llorers i de murta,

monarca grec que actues de pastor,

amb un ramat de pobles al voltant.

Un vent de mar se'n puja per les cames,

d'adolescents a l'hora de l'amor:

per si de cas, ajunten molt les cuixes.

 

Andrés Estellés, Vicent, Mural del País Valencià I (p. 235-236)

LA FEL I LA MEL


 

La meua pètria presència, ...  acompanya eternament les vostres emocions. Aquestes entren i surten pels badalls de les roques, per les petites tiges de les herbes, pels arrels i les fulles dels arbusts.

Entre vosaltres i jo,  habitants dels pobles i llogarets, masos i casetes on la meua silueta retallada al cel és omnipresent, hi ha un continu intercanvi tel·lúric. La meua carena que veieu com el llom com el llom d’un enorme animal adormit, el cim que anomeneu Cap Gros i la Plana a l’est que com gran pota allargassada s’enfonsa en la mar, tots els accidents que formen el meu cos soberg, són part intrínseca de la vostra vida. En són vigies permanents i des d’ells i a través d’ells us arriba la màgica placidesa que emana del meu rocam en contacte amb la mar i amb el cel. A les meues parets que canvien de color en els diferents moments del dia, han quedat encastades les imatges del vostre viure. Per això un magnnetisme dolç ens uneix.

 

Carme Miquel: La mel i la fel

VIDES PLANES

 

El paisatge mudava així com s’anava baixant pels zigs-zags de la carretera. A dalt, el Montgó es veia nu, tal com era, amb tots els accidents de la vessant. Les convexitats de pedra viva, calcinades i blanques i pelades; els recams agressius i tallants; les terres rompudes com a nafres sangonants, entre les callositats dels pedregars i els estriats dels corrents de l’aigua; les coves, úlceres ennegrides on s’aferraven les urpes de les aus nocturnes o on feien llur retir tota mena d’animàlies; les roques que, seccionades per l’erosió es desprengueren del cim, empotrades a l’epidermis del pobre gegant, eren berrugues escarnides pel temps; els cingles, que la dita popular assenyala amb noms virils, es veien vençuts i desdibuixats. Els elements que formen la cèlebre cara, dissociats per la proximitat, no formen res. No hi ha somriure benèvol, ni esguard confident. Admirat Montgó! Vist de prop perd en majestat pròpia el que guanya per la grandiositat del panorama que descobreix.

Vist des de la ciutat és blau, de diferents tonalitats, ben perfilat en l’espai o tocat per turbants de gràcia oriental que els crepuscles li ofrenen, el rostre animat per fraternal mig riure i la mirada lluminosa d’escollit que conversa amb Déu. És nau en mar de llum, perenne carícia acollidora amb la qual rebria la deessa hel·lènica que li plagué aixecar ací son temple.

 

Maria Ibars: Vides Planes.