dilluns, 13 de desembre del 2021

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

             Homenatge a José Martí

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.



                    Vicent Andrés Estellés


GATA CATTANA

 

DESPRÉS DEL BIG BANG

Poetes del món:

Sé bé que vosaltres heu naufragat altres illes,

altres temps, altres visions...

Però també sé que vau haver de fugir perseguits

pels mateixos fracassos,

pel mateix desvergonyiment que encorba columnes

i seguiu voluntats,

per la mateixa banalitat i brutalitat que ens arrasa,

des del minut u després del Big Bang

o després del setè dia,

segons l’intèrpret.

Sé bé tot això.

 

Que us van excloure,

us van prendre per intrusos

i us van obligar a pidolar

un retall per un vers,

i per un vers la vida.


JO I LES ALTRES 

Qui soc?

De vegades em costa ser altres

i d'altres em costa ser jo.

A totes les escolto.

 

LLETRA SOBRE PLEC

Si pogués, fondria la meva pell

i mullaria la meva ploma.

No vaig venir a ser carn,

vaig venir a ser escuma.

Lletra sobre plec.



VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Per dir allò que no dic,

tota l’esperança en la Lluna,

complicats serials sobre Venus,

els infants que es moren de fam,

amb una fam televisiva,

per tots els camins de Biafra,

cultes formes de caritat,

una saviesa geogràfica,

literatures d’evasió,

mentre hi ha tant d’home parat,

mentre en llocs concrets i precisos

no hi ha llibertat, hi ha consignes.

[...]

Canteu la guerra del Vietnam

i canteu la fam de Biafra

i canteu les expedicions

que es preparen a la Lluna,

mentrestant tallem els cupons,

les festes de la mala llet,

i agafaria una guitarra

i cantaria una cançó

per a dir allò que no dic.

 té vosté tota la raó.



CARMELINA SÁNCHEZ-CUTILLAS

 PER TANTA COSA MORTA!

Tinc por d’escriure, però...

no puc deixar d’escriure

per tanta cosa morta:

pel mite de la dona;

pel treball de la dona;

pel dolor de la dona;

per tanta cosa morta...


Hem pastat la farina,

presenciant el silenci

com queien alguns homes.

O tallàvem la rosa

que més tard posaríem

com emblema del tàlem.

I fèrtils com la terra,

hem repetit la saba

sense un crit de protesta,

però no és prou, encara,

per tanta cosa morta.

Per la nova consigna

que soterra en la boira

aquells petits reductes,

¡per tanta cosa morta,

no puc deixar d’escriure!

 

BILINGÜISME


Dos mons. Dues parles diferents.

La pàtria sotmesa i l’altra.

Aquest rotgle cordial. Aquell

cercle mesquí i subornable...

A qui he traït sense voler?



MANUEL DE PEDROLO

 



LÍMITS

 

Han posat una altra estaca,

ferro, acer, alumini, llauna impura, no ho sé,

i ens han barrat la cantonada

que solíem travessar.

No era un costum, però; la llibertat no ho és.

Ara ens avesarem pels nous camins a les palpentes,

farem marrada sota els xiulets

que perllonguen la tanca,

ben reclosos i units,

pàrvuls o bèsties, ja ho diran

quan siguem adults, quan siguem humans

i hàgim abatut la cleda.

O potser no diran res ni caldrà,

les màquines parlen un llenguatge uniforme,

rondinen, mormolen, espeteguen,

desprenen gasos i rebenten rodes amoroses,

parpellegen fars, s’aturen i engeguen.

L’estacada ens atura, ni homes ni dones,

ni cares ni mans, i

avui hem trobat una altra fita

que orienta el ramat, peus i suor,

llana:

radicalment, la llibertat.”

 

                    Arreu on valguin les paraules, els homes, 1967.

ANNA REBECA MEZQUITA I ALMER

 

RATXA

Un donyet qui amb l’oreig de la nit fa la via,

en passar prop de mi, que silent, em dolia

                                                       de l’amor,

[...]

Bé; l’amor no té mai hora, dia ni estona,

omplenant d’ell l’espai, quan s’adona se dona

i no sap on caurà la llavor que ell engega,

si a un cor rampallut o si a un cor que s’ofega.

 

Ben estrany sentiràs si és amor qui et posseeix,

però ja no sabràs si és la lluna qui neix

                                                o és lo sol,

puix, amor, clarament fa confoses,

el que’s fosc amb la llum, el plaer amb les noses.

 

-Ai!, amor sempre té les finestres descloses

i la taula parada i el jaient com les roses;

frescorós i flairant des del sol fa sortida

puix és llum i és claror i és el viure a la vida.

 

Fragment de “Ratxa”. premiada als Jocs Florals de València l’any 1953




 

 

diumenge, 12 de desembre del 2021

CATERINA ALBERT I PARADÍS (VÍCTOR CATALÀ)

LA INFANTICIDA


Que com va ser?...
(Amb dolor.)
Oh, no!... No em feu dir-ho!...
que sento fred... i por... Jo... no ho volia...
si ni ho sé... com va ser... De tan contenta,
quan vaig veure la nena, l'abraçava
i a petons, a petons, l'hauria fosa,
que mai més acabava d'atipar-me'n...
I tant vaig masegar-la, que la nena,
heus aquí que, de cop, la cara arrufa
i arrenca el plor... Un espinguet!... Jo em quedo,
lo mateix que el Sant Just de pedra marbre...
I la nena, quins crits!... Semblava folla...
Jo, d'esglaiada fins perdia l'esma...
quant a dalt... quint espant!... Sento que es tiren
a baix del llit i cops de peus descalços...
Era el pare; segur!... Verge Maria!
Com ho havia de fer, jo pecadora?
Eren passos rabents... cap a l'escala...
I... no sé... què passà... La falç vaig veure
relluir, tot de cop... aquí de dintre...
(Per son cap.)
i m'aixeco d'un bot... La nena... hi torna...
jo, li tapo la boca... mes... no calla...
i el pare... que està prop... Jo... esmaperduda,
corro cap a... la mola... i... mare meva!...
(Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció
de llençar un objecte.)
Quin xerric que va fer!... Com... una coca!...
I encara, llençà un crit!... Un crit!... Deixeu-me!...
(Regirant-se violentament d'una banda a l'altra,
com per lliurar-se d'algú que la subjectés.)
Que no vull dir res més!... Pareu la mola,
que el dimoni la roda... per matar-me...
El pare... no el va ser... No ho sé... qui era...
que va entrar... allà dins... No me'n recordo...
Molta gent... molta gent... Tots me guaitaven,
amb uns ulls més badats!... com unes òlibes...
Mes el pare... res sap... Que no us escapi...
Calleu tots... calleu tots... que si ho sabia,
d'un cop de falç... la meva testa a terra.
(Amb viva angoixa, suplicant.)
No li digueu, per mor de Déu, al pare!...
De la nena, ni un piu... que no ho sospiti...
que per ço me n'he anat de casa meva
i m'estic aquí dins... perquè no em trobi...
Que don Jaume ho va dir... el fill de l'amo...
Fins que vinga en Reiner... i anem a França...
(Anant arrupint-se en un racó i baixant gradualment la veu.)
lluny del pare... i la falç... i aquella... mola...
que no vull... que m'esclafi... cap més... nena...
(Al final, perceptible amb prou feina. Diu els
darrers versos amb la mirada clavada
en l'espai, com embadalida. La cortina ha
començat a baixar durant el penúltim, fins a
metre i mig del sòl i a la darrera paraula
cau de cop.)

(Caterina Albert. La infanticida i altres textos. Barcelona: La Sal, 1984, p. 39-57)