El paisatge mudava així com s’anava baixant pels
zigs-zags de la carretera. A dalt, el Montgó es veia nu, tal com era, amb tots
els accidents de la vessant. Les convexitats de pedra viva, calcinades i
blanques i pelades; els recams agressius i tallants; les terres rompudes com a
nafres sangonants, entre les callositats dels pedregars i els estriats dels
corrents de l’aigua; les coves, úlceres ennegrides on s’aferraven les urpes de
les aus nocturnes o on feien llur retir tota mena d’animàlies; les roques que,
seccionades per l’erosió es desprengueren del cim, empotrades a l’epidermis del
pobre gegant, eren berrugues escarnides pel temps; els cingles, que la dita
popular assenyala amb noms virils, es veien vençuts i desdibuixats. Els
elements que formen la cèlebre cara, dissociats per la proximitat, no formen
res. No hi ha somriure benèvol, ni esguard confident. Admirat Montgó! Vist de
prop perd en majestat pròpia el que guanya per la grandiositat del panorama que
descobreix.
Vist des de la ciutat és blau, de diferents
tonalitats, ben perfilat en l’espai o tocat per turbants de gràcia oriental que
els crepuscles li ofrenen, el rostre animat per fraternal mig riure i la mirada
lluminosa d’escollit que conversa amb Déu. És nau en mar de llum, perenne
carícia acollidora amb la qual rebria la deessa hel·lènica que li plagué
aixecar ací son temple.
Maria Ibars: Vides Planes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada