dissabte, 4 de febrer de 2023
divendres, 29 d’abril de 2022
L'Aiguadolç
Bell Aiguadolç -aigua dolça-,
vols dir-me qui t'ha encantat?
És la bellesa d'Orient
o la blavor de la mar?
Fonteta que al sòl aflores
com diamant,
com el fruit que en la flor
mostra
una goteta de mel.
Eres dolça entre la sal
que et deixa
la mar brava que es retira
en les calmes de gener;
eres flameta votiva
que pren foc del sol naixent.
Captiva nereida eres
del tossal,
que sospira
amb llagrimetes d'estrels.
La teua lluor tan clara
et fa semblant, per miracle,
a un gran lliri de plata.
I la mar, per encensar-te,
et llença pulveritzada,
rutilant,
l'escuma del seu onatge.
Aiguadolç, fonteta amiga,
voreta del toll salat,
vols dir-me qui t'ha posat?
Ibars i Ibars, Maria, Poemes de Penyamar (p.
65-66)
Constatació
A Dénia m'agrada viure
vora mar, sens dany ni risc;
sentir les flairoses brises
alleujant el sol d'estiu;
gojar les nits estrelades
-diamants en fosc safir-:
d'entre cormulls de maragdes
sostraure el més dolç raïm,
rebre ruixades d'Història
dels indrets més en oblit;
de la hidalga ciutat clara,
l'alta amor que al cor reviu...
...I de l'amatent Montgó,
el perenne i franc somrís.
Ibars i Ibars, Maria,
Poemes de Penyamar (p. 76)
MOTS ENDEBADES "El Montgó a l'alba"
MOTS ENDEBADES
"El Montgó a l'alba"
Però tu sobrevius, sempre perdures.
Quan encara murmuren les estrelles,
la teua veritat tremola als llavis
de tots els santuaris de l'altura.
Les meues hores són els teus mil·lennis.
En el nom d'unes aus que semblen moure
l'edat del sol a més serenes danses
salves un món que no té qui l'habite.
Isidre Martínez Marzo, Hostes.
Barcelona: Proa, 2006, p. 28
El vell Montgó (fragment)
El vell Montgó es desperta
el sol
badalla per dalt la Plana
com un peix
d'argent
va penetrant
Segària endins,
la llum
dibuixa l'Aitana.
La mar es
torna daurada
les barques
pentinen l'alba,
és el millor
regal dels déus
etern
vigilant
del meu país
acaronat pel mar.
Juguen els
eriçons
amb els
escarabats
per enmig
del fenoll marí.
L'aranya de
la creu
espanta un
alacrà
corrent per
l'herba de Sant Blai.
La llengua
de cavall
creix entre
els margallons
s'amaguen
les perdius
i la colobra
acaça un falciot
a l'ombra
d'un llentiscle i un pi bord,
herba de les
llunetes, romer
i un àguila
de Bèrnia ve volant.
La mar es
torna daurada,
les barques
pentinen l'alba,
és el millor
regal dels déus,
etern
vigilant del meu país
acaronat pel
mar.
Muñoz
i Martínez, Paco, D'una terra dins la mar
La germania de la Marina, amb la dolguda samarreta
Hisseu els punys, travesseu
el jorn!
Hisseu els punys!
La germania del secà, la terra
essencial,
solar!
Perduda ermita, bri d'aigua,
digues.
Seguesc l'arrel, una ferocitat,
un dematí,
fuga del vent reblit d'aloses!
Hisseu els punys!
Ve el dia sobre els camps,
per damunt de les ones!
Senyals de foc,
torres de nit,
banderes!
Cantem, cantem el país recobrat!
Cantem, cantem. Què cantarem?
El jorn que ve, la claredat dels
ulls. Agafats
pels muscles, cantem, plorem,
plorem, germans,
cantem el jorn de foc. Cantem, cantem.
Què cantarem?
Esclatarà un foc a les pupil·les,
als cervells.
Aquest país no l'havem escollit.
És nostre.
Cantem, cantem, brandem el país
insurrecte!
Andrés Estellés, Vicent, Mural del País Valencià III
(p. 186)
dijous, 28 d’abril de 2022
Res com açò: recolzada cadira
Res com açò: recolzada cadira
A la paret, la cadira de corda,
I veure entrar, un per un, els vaixells,
I oir els crits de les pescateres.
Res com açò: el got del vi i la nit
Que duu un mantell foradat per la sal
I entra, amb breu pas de mesurades síl·labes,
I crema un foc a les malmeses torres.
Res com açò: Montgó, vinyes i parres,
Que arribarà, creuant la mar, els segles,
I florirà d’enyor a Formentera.
Res com açò: mirar qui passa, veure,
Des del carrer, una amable veïna,
I a la foscor es perden les parelles.
Vicent Andrés Estellés