LÍMITS
Han posat una
altra estaca,
ferro, acer,
alumini, llauna impura, no ho sé,
i ens han
barrat la cantonada
que solíem
travessar.
No era un
costum, però; la llibertat no ho és.
Ara ens
avesarem pels nous camins a les palpentes,
farem marrada
sota els xiulets
que perllonguen
la tanca,
ben reclosos i
units,
pàrvuls o
bèsties, ja ho diran
quan siguem
adults, quan siguem humans
i hàgim abatut
la cleda.
O potser no
diran res ni caldrà,
les màquines
parlen un llenguatge uniforme,
rondinen,
mormolen, espeteguen,
desprenen gasos
i rebenten rodes amoroses,
parpellegen
fars, s’aturen i engeguen.
L’estacada ens
atura, ni homes ni dones,
ni cares ni
mans, i
avui hem trobat
una altra fita
que orienta el
ramat, peus i suor,
llana:
radicalment, la
llibertat.”
Arreu
on valguin les paraules, els homes, 1967.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada