Diacrítica

Dona o dóna.

Obsolescència programada

De menuda pensava que el temps era elàstic, infinit. L'estiu era més llarg i setembre mai arribava. El temps dels cucuts i les cigales donava pas al de les móres d'una manera subtil. Tot durava més. Aquesta percepció subjetiva de l'existència ha arribat a preocupar-me fins al punt de qüestionar si la durada dels objectes depenia del meu punt de vista. Si ara setembre arriba veloç, sense avisar, o si una peça de vestir dura una temporada, pense que la meua visió és distorsionada o la meua voluntat és capriciosa. Després de veure aquest documental dirigit per l'alemanya Cosima Dannoritzer i produït per Media 3.14 i Article Z, en coproducció amb TV3, TVE i Arte France, entenc que no sóc jo qui tiba la corda del temps o malbarata els estalvis en comprar productes de vida extremadament efímera. Ara sé que l’Obsolescència Programada és l’escurçament deliberat de la vida d’un producte per incrementar-ne el consum. Em pregunte però, si el meu temps d'estiu també està sotmés a aquesta llei comercial. Si aquest envelliment prematur farà que el meu temps finalitze abans del termini d'amortització natural.
Sé el motiu pel qual la meua primera impressora va tenir una longevitat superior a la segona. Sé per què la segona impressora em va resultar més econòmica que la càrrega de tinta. Però encara no sé què farem amb el nostre temps incandescent ni com escometrem la seua desamortització. Vull un gener sense rebaixes, vull un estiu de cigales...tot i el seu so estrident.

El geni adormit

Tots portem a dins un geni adormit, expectant. Un geni esperançat que una mà fregue la llàntia i el desperte. Malauradament al nostre conte, Aladí ni té anell màgic, ni és coneixedor dels seus propis poders, i per descomptat ignora l’existència d’aquesta facultat meravellosa amb la qual tots naixem i que cal desvetllar. L’heroi que hauria de fer eixir de la nostra llàntia l’element secret, el talent, i que hauria d’ajudar-nos a desenvolupar unes habilitats per tal d’engrandir-lo, és en gran mesura l’escola. Aquesta però, ni compta actualment amb les ferramentes pertinents per tal d’acomplir aquesta funció ni té com a objectiu prioritari trobar el geni endormiscat.

El nostre sistema educatiu, basat en el model imperant de la societat que el nodreix, apunta a valors més materials i resultadistes. És un sistema caduc, concebut en les circumstàcies econòmiques de la Revolució Industrial i estructurat en la cultura de la Il•lustració, que no respon a unes expectatives de futur. En certa manera perquè no evoluciona al mateix ritme que ho fa la societat, o perquè de forma paral·lela s’interessa simplement pels resultas finals, per la quantitat i no per la qualitat. En paraules de Sir Ken Robinson el problema rau en l’intent de canviar el paradigma de futur tot fent el mateix que s’ha fet al passat. És la màxima de Lampedusa “ fer que tot canvie sense que canvie res”. Aquest intent de fer veure que es vol reformar l’educació és ben bé una postura hipòcrita, contra la qual estan alçant-se algunes veus com la de Diane Ravitch.

Segons el mateix Robinson, l’educació ha estat sempre dirigida per l’imperatiu econòmic de l’època i ha recolzat en tot moment la idea d’un model intel•lectual únic, basat en la capacitat del raonament deductiu i en el coneixement del nom dels clàssics. Aquest model tradicional deixa de banda les persones que no són acadèmicament rendibles, és a dir, aquells alumnes que, tot i ser brillants i creatius, no encaixen al motlle d’aquesta visió particular i rígida de l'educació. Alguns d’aquests alumnes no han arribat a trobar el seu talent perquè el sistema educatiu ha considerat que el seu pensament divergent, allunyat de l’homogeneïtzació proposada pels programes educatius, és el símptoma d’una epidèmia moderna anomenada TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat). Una malaltia inapropiada i fictícia que ha arribat a medicar aquests alumnes i ha anestesiat el seu geni meravellós.

L’escola, modelada en base a l’industrialisme i la productivitat, està organitzada com una fàbrica, amb instal•lacions i matèries separades, amb tocs de timbre. En Robinson es qüestiona fins i tot la manera d’agrupar l’alumnat per edats i es pregunta si el més important és la data de fabricació o si hi ha uns altres criteris més encertats com per exemple si hi ha persones de la mateixa edat que són millors que uns altres en diferents disciplines, o en diferents moments del dia, o si treballen millor en petits grups, o simplement pel seu propi compte. Hi ha tantes variables a tenir en compte que la teoria de Robinson topa amb el mur de l’estandarització dels plans d’estudi i la manca de recursos per poder atendre, de veritat i en la pràctica, tota la diversitat de l'alumnat.

Sempre havia pensat que l'escola era incapaç, en molts casos, de reviscolar genis adormits i, en molts d'altres, l'escola era culpable d'anul·lar bona part de creativitat, no per una incompetència innata, contrària als seus principis pedagògics, sinò per uns plans d'estudi ineficaços, per una manca d'interés per part de les administracions i els governs d'invertir temps i diners per tal adequar l'escola a la realitat. Ara, després de conèixer la teoria d'aquest expert en creativitat, innovació i recursos humans, he pres més consciència encara de la urgència d'un canvi radical al nostre sistema educatiu.

La motivació pot ser l'anell que fregue la llàntia i desperte el geni. Sotmés a tot tipus d'estímuls extraescolars, assetjat per mitjans de comunicació audiovisuals i plataformes socials, l'alumnat ha perdut l'interés per seguir una classe magistral amb una finestra encerada de verd sobre la qual s'ecriu amb barretes de clarió. Podríem considerar, entre d'altres, la possibilitat d'oferir l'alumnat unes finestres obertes a paisatges diferents: les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i les TAC (Tecnologies per a l'Aprenentatge i el Coneixement). Ara bé, cal una inversió en instal·lacions, renovacions de programes, reciclatge d'ensenyants, etc.

Hem de tornar a creure en l'escola com a eina de creixement cap al futur, hem d'adaptar-nos a una societat que està canviant a una velocitat vertiginosa, hem de fregar la llàntia i despertar el geni adormit de cadascun dels nostres alumnes. Hem d'oblidar-nos dels objectius resultadistes. Uns dies abans de la presentació de l'informe PISA 2009, el diari El País anunciava la "Paradoja escolar en Corea del Sur" i feia públic que l'avançament d'un país en la classificació de PISA xoca amb l'estrès i la insatisfacció de l'alumnat. Els joves d'aquell país asiàtic, obligats a assitir a classe més d'onze hores al dia, obtenen un dels millors resultats segons aquell informe triennal que avalua els estudiants de tot el món, però també té l'índex més alt d'estrès, d'insatisfacció i de suïcidis entre la població escolaritzada. Els millors resultats quantitatius no són per tant els més satisfactoris. L'alumnat millor preparat a nivell mundial no és el més feliç. Tal vegada no han tingut el temps suficient, entre aquelles onze hores a l'escola, de fregar la seua llàntia.


Imatge extreta de http://www.xarxatic.com/

La il·lustració

Més enllà del corrent intel•lectual que va tancar les portes d’una societat empolsinada i les va reobrir de bat a bat a la llum i a la raó, la il•lustració persisteix, des de la polisèmia, a il•luminar-nos el camí.

La llum d’un llibre ens pot enlluernar més o menys pel tema tractat, perquè l’estil de la mà que l’ha esbossat no ha cedit davant el dubte a l’hora d’escriure’l o, ho ha fet tant que, s’ha esmerçat a traçar les línies del seu discurs tamisat. Un llibre ens pot cridar del prestatge de la llibreria estant i, tot i no tenir nosaltres coneixement d'allò que conté ni saber de qui és fill, ens l’emportem a ca nostra sense dubtar-ho un instant. Ens hem deixat seduir per la llum que desprén la coberta, pels dibuixos que la van retallant, amb tot de colors, o amb mestissatge de tècniques diferents, o simplement amb una absència de color minimalista. Ens ha enxampat just en el moment que anàvem a agafar un altre, l’hem obert i, encara sense començar a llegir-lo, ja ens ha corprès. Les il•lustracions han fet que, sense saber qui l’ha escrit o de què parla, ja no podem passar sense ell.

A boqueta nit, quan tanque els ulls, se’m van dibuixant, entre els llençols, cadascuna de les il•lustracions i, com Alícia a Wonderland, vaig perdent-me en un camp de croquet mentre un gat de Chesire m’hi observa somrient.


Imatge extreta de: http://www.flickr.com/photos/81798809@N00/2774776504