Obsolescència programada

De menuda pensava que el temps era elàstic, infinit. L'estiu era més llarg i setembre mai arribava. El temps dels cucuts i les cigales donava pas al de les móres d'una manera subtil. Tot durava més. Aquesta percepció subjetiva de l'existència ha arribat a preocupar-me fins al punt de qüestionar si la durada dels objectes depenia del meu punt de vista. Si ara setembre arriba veloç, sense avisar, o si una peça de vestir dura una temporada, pense que la meua visió és distorsionada o la meua voluntat és capriciosa. Després de veure aquest documental dirigit per l'alemanya Cosima Dannoritzer i produït per Media 3.14 i Article Z, en coproducció amb TV3, TVE i Arte France, entenc que no sóc jo qui tiba la corda del temps o malbarata els estalvis en comprar productes de vida extremadament efímera. Ara sé que l’Obsolescència Programada és l’escurçament deliberat de la vida d’un producte per incrementar-ne el consum. Em pregunte però, si el meu temps d'estiu també està sotmés a aquesta llei comercial. Si aquest envelliment prematur farà que el meu temps finalitze abans del termini d'amortització natural.
Sé el motiu pel qual la meua primera impressora va tenir una longevitat superior a la segona. Sé per què la segona impressora em va resultar més econòmica que la càrrega de tinta. Però encara no sé què farem amb el nostre temps incandescent ni com escometrem la seua desamortització. Vull un gener sense rebaixes, vull un estiu de cigales...tot i el seu so estrident.