Nadal igualitari

Joan Salvat-Papasseit

Al Claustre de l'Arts Santa Mónica de Barcelona podem visitar, a partir d'avui i fins el dia 3 d'abril, la primera exposició dedicada al poeta-obrer-avantguardista-català de tots els oficis, Joan Salvat-Papasseit. Es tracta d'un recorregut cronològic que reconstrueix la biografia del poeta a través de la seua aportació al caràcter ideològic de la primera avantguarda —literària i plàstica— a Catalunya.

Tres espais bàsics cohesionen l'exposició a partir de la metàfora de les arquitectures simbòliques que representen l’evolució del poeta: L’ATENEU, lloc de formació i de col·lectivitat política que representa el temps del despertar de la consciència social i de la primera literatura periodística de Salvat; LA GALERIA, un àmbit de relació amb el món de l’art i els artistes a través de les Galeries Laietanes on treballa Salvat, espai de recepció de l’avantguarda europea; EL SANATORI, darrera arquitectura del poeta relacionada amb el temps de convalescència i reclusió física i estètica.

Al voltant d'aquesta mostra hi ha programades diverses activitats que ens apropen a alguns dels llocs importants en la vida de Papasseit, com és el cas les visites literàries que recorren els espais salvatians per la Barceloneta. O la recuperació de la memòria de les Galeries Laietanes, entitat cultural fonamental al primer terç del segle XX, on s'ha instal·lat una estora commemorativa a l'edifici actual de la Gran via 613. Acaben d'arrodonir el perfil del poeta, xerrades, reconstruccions d'experiències educatives en directe i a través de suports audiovisuals, publicacions de catàlegs, guies per a docents, quaderns per a alumnes adaptats a diferents franges d'edats, visites comentades...

Com sé que es besa
la besaré

Cartell de l'exposició: http://www.artssantamonica.cat/

El geni adormit

Tots portem a dins un geni adormit, expectant. Un geni esperançat que una mà fregue la llàntia i el desperte. Malauradament al nostre conte, Aladí ni té anell màgic, ni és coneixedor dels seus propis poders, i per descomptat ignora l’existència d’aquesta facultat meravellosa amb la qual tots naixem i que cal desvetllar. L’heroi que hauria de fer eixir de la nostra llàntia l’element secret, el talent, i que hauria d’ajudar-nos a desenvolupar unes habilitats per tal d’engrandir-lo, és en gran mesura l’escola. Aquesta però, ni compta actualment amb les ferramentes pertinents per tal d’acomplir aquesta funció ni té com a objectiu prioritari trobar el geni endormiscat.

El nostre sistema educatiu, basat en el model imperant de la societat que el nodreix, apunta a valors més materials i resultadistes. És un sistema caduc, concebut en les circumstàcies econòmiques de la Revolució Industrial i estructurat en la cultura de la Il•lustració, que no respon a unes expectatives de futur. En certa manera perquè no evoluciona al mateix ritme que ho fa la societat, o perquè de forma paral·lela s’interessa simplement pels resultas finals, per la quantitat i no per la qualitat. En paraules de Sir Ken Robinson el problema rau en l’intent de canviar el paradigma de futur tot fent el mateix que s’ha fet al passat. És la màxima de Lampedusa “ fer que tot canvie sense que canvie res”. Aquest intent de fer veure que es vol reformar l’educació és ben bé una postura hipòcrita, contra la qual estan alçant-se algunes veus com la de Diane Ravitch.

Segons el mateix Robinson, l’educació ha estat sempre dirigida per l’imperatiu econòmic de l’època i ha recolzat en tot moment la idea d’un model intel•lectual únic, basat en la capacitat del raonament deductiu i en el coneixement del nom dels clàssics. Aquest model tradicional deixa de banda les persones que no són acadèmicament rendibles, és a dir, aquells alumnes que, tot i ser brillants i creatius, no encaixen al motlle d’aquesta visió particular i rígida de l'educació. Alguns d’aquests alumnes no han arribat a trobar el seu talent perquè el sistema educatiu ha considerat que el seu pensament divergent, allunyat de l’homogeneïtzació proposada pels programes educatius, és el símptoma d’una epidèmia moderna anomenada TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat). Una malaltia inapropiada i fictícia que ha arribat a medicar aquests alumnes i ha anestesiat el seu geni meravellós.

L’escola, modelada en base a l’industrialisme i la productivitat, està organitzada com una fàbrica, amb instal•lacions i matèries separades, amb tocs de timbre. En Robinson es qüestiona fins i tot la manera d’agrupar l’alumnat per edats i es pregunta si el més important és la data de fabricació o si hi ha uns altres criteris més encertats com per exemple si hi ha persones de la mateixa edat que són millors que uns altres en diferents disciplines, o en diferents moments del dia, o si treballen millor en petits grups, o simplement pel seu propi compte. Hi ha tantes variables a tenir en compte que la teoria de Robinson topa amb el mur de l’estandarització dels plans d’estudi i la manca de recursos per poder atendre, de veritat i en la pràctica, tota la diversitat de l'alumnat.

Sempre havia pensat que l'escola era incapaç, en molts casos, de reviscolar genis adormits i, en molts d'altres, l'escola era culpable d'anul·lar bona part de creativitat, no per una incompetència innata, contrària als seus principis pedagògics, sinò per uns plans d'estudi ineficaços, per una manca d'interés per part de les administracions i els governs d'invertir temps i diners per tal adequar l'escola a la realitat. Ara, després de conèixer la teoria d'aquest expert en creativitat, innovació i recursos humans, he pres més consciència encara de la urgència d'un canvi radical al nostre sistema educatiu.

La motivació pot ser l'anell que fregue la llàntia i desperte el geni. Sotmés a tot tipus d'estímuls extraescolars, assetjat per mitjans de comunicació audiovisuals i plataformes socials, l'alumnat ha perdut l'interés per seguir una classe magistral amb una finestra encerada de verd sobre la qual s'ecriu amb barretes de clarió. Podríem considerar, entre d'altres, la possibilitat d'oferir l'alumnat unes finestres obertes a paisatges diferents: les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i les TAC (Tecnologies per a l'Aprenentatge i el Coneixement). Ara bé, cal una inversió en instal·lacions, renovacions de programes, reciclatge d'ensenyants, etc.

Hem de tornar a creure en l'escola com a eina de creixement cap al futur, hem d'adaptar-nos a una societat que està canviant a una velocitat vertiginosa, hem de fregar la llàntia i despertar el geni adormit de cadascun dels nostres alumnes. Hem d'oblidar-nos dels objectius resultadistes. Uns dies abans de la presentació de l'informe PISA 2009, el diari El País anunciava la "Paradoja escolar en Corea del Sur" i feia públic que l'avançament d'un país en la classificació de PISA xoca amb l'estrès i la insatisfacció de l'alumnat. Els joves d'aquell país asiàtic, obligats a assitir a classe més d'onze hores al dia, obtenen un dels millors resultats segons aquell informe triennal que avalua els estudiants de tot el món, però també té l'índex més alt d'estrès, d'insatisfacció i de suïcidis entre la població escolaritzada. Els millors resultats quantitatius no són per tant els més satisfactoris. L'alumnat millor preparat a nivell mundial no és el més feliç. Tal vegada no han tingut el temps suficient, entre aquelles onze hores a l'escola, de fregar la seua llàntia.


Imatge extreta de http://www.xarxatic.com/

Nadal online

Lectures ràpides

Qui havia dit que no tenia temps de llegir? O que el llibre se li queia de les mans pel seu pes? Ara, si el que compta és la immediatesa en la comunicació o la rapidesa als desplaçaments, tenim l’oportunitat de llegir a la velocitat justa d’un trajecte al metro o a l’autobús, sense haver d’assenyalar amb un punt de lectura la pàgina on deixem el nostre pensament per a més tard.

M’agrada la iniciativa Quick Reads (Lectures ràpides) nascuda al Regne Unit amb la finalitat de fomentar l’hàbit lector entre els adults, i jo afegiria que també pot anar destinat a aquells alumnes que encara no han descobert el plaer de llegir per por de no acabar el llibre o, simplement, d’encetar-lo. De fet, he llegit aquesta vesprada, en una horeta i escaig, un dels volums de la col·lecció, The Dare de John Boyne, en la traducció feta per la col·lecció labutxaca, L’aposta. M’ha semblat un llibre àgil i fàcil de llegir, just el que buscava per animar a la lectura el meus alumnes del Programa de Diversificació Curricular.

En aquesta col·lecció, on cada any publiquen deu títols diferents, els volums tenen una extensió màxima de cent pàgines i una dificultat mínima. Amb ella tenim assegurada la lectura d’aquells lectors més rebecs. Tot i que el verb llegir no admet imperatiu, hem de cercar totes les estratègies possibles perquè, si més no, es puga conjugar en totes les persones del present d’indicatiu.

La novel·leta, a excepció feta del desenllaç, m’ha agradat prou. I com no dir-ho? Molt més que El noi del pijama de ratlles, al qual no li tinc massa devoció. En canvi, aquesta història i la seua veu narrativa m’ha recordat uns altres títols dels quals conserve el millor dels records, El curiós incident del gos a mitjanit, La solitud dels nombres primers...


Imatge extreta de http://www.grup62.cat/

L'element

El pensament divergent

Un altre pla

Acte: Pla de Foment de la Lectura 2008-2011 de Catalunya. Institució de les Lletres Catalanes. Conversa amb Sebastià Alzamora,coordinador.

Dia: divendres 10 de desembre a les 17:00 h.

Lloc: Sala de Juntes (1a planta). Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Avinguda Blasco Ibañez 32, València 46010

Organitza: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
Associació d'Editors del País València http://www.aepv.net/

Col·labora: Màster Oficial en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària (IIFV) http://www.uv.es/malcl/

Coordina: Gemma Lluch Crespo i Manel J.M. Romero.

Per tal de preveure el nombre d'assistents, us preguem que confirmeu la vostra assistència en l'adreça electrònica comunicacio@aepv.net

Fem motxilles

EQUIPAMENT

• Motxilla (que carregue el pes sobre els malucs)
• Sac de dormir de la nostra alçada (de fibra sintètica o plomissol)
• Màrfega aïllant (enrotllable)
• Capelina impermeable (prou ampla per cobrir a nosaltres i a la motxilla)
• Cantimplora (plena)
• Llanterna amb piles de recanvi
• Plat, got, cullera, forquilla i ganivet (de plàstic o metall)
• Bosseta d’endreç amb pinta, raspall i dentrifici, sabó, tovallola, escuma i maquineta d’afaitar no elèctrica.
• Xicoteta farmaciola amb paracetamol, tiretes, etc
• Roba d’abric i roba de recanvi
• Pijama
• Mudes de roba interior (molt importants els mitjons)
• Botes, sabatilles i calçat de recanvi
• Guants, bufanda, barrets de llana
• DNI, autorització materna o paterna, fotocòpia de la tarja sanitària
• Esmorzar del primer dia
• Un petit bloc i un bolígraf o llapis
• Antologia de poemes d'Ausiàs March
• Tirant lo Blanc

PROGRAMACIÓ

Hem decidit de repetir l'experiència guanyadora del IV Premi d'Experiències de Foment de la Lectura «Ciutat d'Alzira» 2009, Ausiàs i Martorell a la motxilla. Desc-obrim els clàssics al batxilerat, que va dur a terme Cristina Marqués amb els seus vint-i-sis alumnes de primer curs de batxillerat. Ens sembla una manera romàntica i motivadora perquè l'alumnat s'interesse pels nostres clàssics. Allunyats de les aules, aïllats del seu context i submergits en un paisatge diferent, els joves trencaran prejudicis o redescobriran els nostres autors. En estrany lloc i en estranya contrada, com Jordi de Sant Jordi, però entre amics, mai no oblidaran aquesta trobada lúdica i literària.

Agrair el dibuix a la meua filla Mar Gutiérrez

De perfums, encara

Em preguntava quina olor de paper i tinta recordarien no els nostres fills, els quals tot i haver encetat les lectures online han tingut i tenen encara a les lleixes aquells llibres que han llegit i que s'estimen, sinó els nostres néts. Em preocupava l'asèpsia de les prestatgeries buides de perfum a llibres, el minimalisme d'una cambra sense l'ombra d'una llibreria. Havia arribat a obsessionar-me la idea de no poder recordar, d'ací a poc de temps, si era de vainilla o no l'olor predominant d'una pàgina. M'havia esglaiat quan la meua filla m'havia comunicat el desig de comprar-se un ebook per lliurar-se plenament a la lectura digital. Ara però, després d'informar-me ja estic més tranquil·la perquè sé amb tota seguretat que l'olor dels llibres digitals està millor que mai. Ja puc asserenar-me i respirar.

Sumillers de llibres

És veritat que els llibres fan olor i que els narius més experimentats dels sumillers ens poden aconsellar, ja us ho havia dit. Els de Cuatro han anat a la Fira del Llibre Antic de Madrid acompanyats d'un sumiller perquè els descobrira a què fan olor aquells llibres arrebossats de pols, aromatitzats pel pas del temps. Vainilla, flors seques, tabac, terra... Quin és el perfum reposat de la saviesa? Quina estranya relació s'estableix entre el costum plaent de tastar un bon vi i un bon llibre?

Plats a la carta

Ací, entre nosaltres, ningú no pot morir d'inanició lectora. A cada racó dels nostres pobles trobem, per menut que siga, un lloc on ens serveixen els plats cada dia, i de franc. A la carta pots triar aquell que et vinga de gust: narrativa, poesia, teatre, assaig, revistes i publicacions especialitzades, alguna rara avis o la darrerríssima novetat... Fins al punt de poder tastar-ne alguna pàgina i, després, decidir-nos finalment per aquell o per un altre plat. Si som bons gurmets, de gustos decidits, o si pel contrari ens cal l'assessorament d'un expert gastrònom, podem fer la tria pel nostre compte o bé deixar-nos seduir pel gust del cap de sala. Els millors sumillers ens aconsellaran sobre el perfum que fan els llibres.

Si a la carta de la biblioteca del nostre poble no trobem el plat recomanat o aquell que volem tastar, ens queda el recurs de demanar-lo a través de la Xarxa de Lectura Pública Valenciana. en poc de temps tindrem el llibre desitjat entre les nostres mans i el podrem padalejar amb deler.

Posem per cas que volem degustar la novel·la guanyadora del Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 2009, La casa de gel de l'autor Joan Pons i que, concretament aquest exemplar no es troba a la biblioteca del nostre poble, com és el cas... Al menú de la xarxa l'hem localitzat disponible a la BPM de Xilxes. Demà mateix podrem assaborir el nostre plat. Ara només ens cal dir: bon profit!

Temps de conquesta

Jo no sé si, com fa uns pocs dies es preguntava de manera irònica i retòrica l'escriptor i periodista mallorquí Pere Antoni Pons al dBalears, les trobades d'escriptors tenen cap utilitat. Si les taules redones endogàmiques al voltant de les quals es reuneixen els animalons literaris giren al voltant de temes avorrits o vanitosos, o si pel contrari cadascun dels components trenca un bocinet de la seua bombolla per deixar entrar-hi aire fresc.

El que sí sé de ben cert és que quan un escriptor visita un centre educatiu i estableix un pont entre ell i l'alumnat, de secundària o de primària, ja no hi haurà cap força humana o divina que el puga enderrocar. El temps de conquesta ha començat.

Quan el jovent llig un llibre, va deconstruint els personatges i va refent-los seus a la seua manera, es crea unes expectatives. El mateix procés, i de manera paral·lela, passa amb la idea que va fent-se de l'autor model. Ara bé, la recepció i coneixement amb posterioritat d'ambdues entitats, personatge i autor, són del tot diferents. Els alumnes no accepten, per exemple, que els seus herois prenguen cos en qualsevol actor, i encara menys si és un de moda, a excepció, això sí, de casos com en Harry Potter, on lectura i visionat de la pel·lícula ha estat quasi simultània. Com us deia abans, el segon cas, el de conèixer un autor després de llegir un llibre seu, té un resultat més que satisfactori entre l'alumnat ja que desperta un interés humà i fraternal. L'autor-model diví es corporifica.

Hi ha un treball previ a la visita de l'autor o autora, que comença una vegada acabada la lectura del llibre. A través de la informació que ens dóna la pròpia lectura, a la contracoberta, a les solapes i , després més enllà de l'aula, què diuen els crítics literaris o les publicacions especialitzades. Fem una reflexió sobre el contrast de totes les nostres idees prèvies amb aquelles que ens arriben des d'altres autors, fins i tot dels nostres companys. Ens centrem en aspectes que voldríem ampliar o especificar quan arribe el dia de la visita. I us puc assegurar que arribat el dia es produeix un diàleg, una conversa literària i humana, un encontre màgic que arrela de manera especial en l'alumnat. I supose que també en l'autor.

Hem volgut começar la construcció d'aquell pont, que fa possible la conquesta, amb la visita de l'escriptor de la Ribera, nascut a Algemesí, Enric Lluch. Un pont que ens retorna del segle XIII, uns dies abans de l'inici de la campanya per conquerir l'illa de Mallorca, i que ens arriba al saló d'actes del nostre centre pocs dies després d'haver-nos llegit el llibre Temps de conquesta. Aquesta obra, publicada per l'editorial Bromera l'any 2007, compta amb el Premi de novel·la històrica “Far de Cullera”, de l’Ajuntament de Cullera i a partir d'avui comptarà també amb uns quants lectors amb el cor conquerit per ella i pel seu autor.

Foto extreta de http://jaimei.blogspot.com/